IES CORA RAGA, de la professora Inés Percha; IES LLENYATERS, del professor Manuel Arnau; IES MANUEL GALDUF, de l'alumne Javi Gil; i IES CARMEN LAFORET, del professor Enrique Tarazón.
IES CORA RAGA, d'Inés Percha:
Vilamarxant és un poble
amb un llarg recorregut històric, que destaca pels meravellosos
espais naturals coneguts per tothom, però també per les grans
personalitats que n'han format part.
És en aquest moment que
ha sorgit la necessitat d'elegir un nom per al nostre centre,i açò
és una tasca complexa, perquè el nom que se li asigna a una
institució educativa en diu molt. És un signe d'identitat, allò
que ens identificarà com a col.lectiu, per això és fonamental que
aquest nom represente la cultura, la tradició i els sentiment d'un
poble; un nom que ha de perdurar al llarg dels anys, que ens ha de
representar, i que , a més a més ha de ser acceptat per la majoria.
Jo propose el nom: IES
CORA RAGA de Vilamarxant pels
motius següents:
Fou una dona nascuda a
Vilamarxant el 1893.
Vinculada a la cultura i
l'educació per la seua dedicació a la música.
Molt coneguda per les
generacions anteriors, i quasi en l'oblit de les noves.
Estudiosa, lluitadora i
treballadora que triomfà en el món de la música al llarg dels anys
20,30 i 40.
Amb una gran trajectòria
musical com a pianista i com a cantant lírica.
Una dona que triomfà als
escenaris operístics d'Itàlia, però sobretot als teatres de Madrid
i Barcelona com a tiple de sarsuela.
Una artista d'èxit com
ho demostren els enregistraments sonors realitzats a l'època i la
gran repercussió mediàtica que va tindre al seu moment.
Elegida pel mestre José
Serrano per a inaugurar l'Exposició Regional de València de l'any
1909 ,i estrenar l'Himne de l'Exposició Regional.
A més a més, cap
entitat institució del poble porta o ha portat mai el nom d'una
dona, per la qual cosa el nostre institut és mereixedor de dur el
nom d' una dona que és sinònom de cultura ,educació,
treball,esforç,tradició i dedicació.
Els centres educatius del
poble tenen per nom d'un topònim del terme. Per això em sembla
encertat que l'IES Vilamarxant porte el nom propi d'una dona amb la
qual ens puguem identificar com a institució educativa.
En cas que la meua
proposta siga seleccionada , em compromet a fer una xicoteta
exposició amb el material que tinc recollit,per tal de donar a
conéixer la vida i la trajectòria artística de Cora Raga.
IES LLENYATERS, de Manuel Arnau:
Encara
que el nom d'un centre educatiu es pot emprar per a fer referència a un indret
de la zona: com muntanyes, rius o altres tipus de paratges, el més habitual sol
ser posar a un centre educatiu el nom d'una persona, a la qual es pretén fer un
homenatge.
Nosaltres
hem preferit homenatjar a un gran nombre de persones, homes i dones, de totes
les edats que durant més de set cents anys han dedicat les seues vides en
Vilamarxant a la recol•lecció de llenya.
Volem
referir-nos a totes aquelles famílies llenyateres, què eren pobres, no tenien
terres per a conrear, ni un altre mitjà per obtenir recursos per satisfer les
necessitats bàsiques.
L'activitat
consistia a recollir, de forma manual, amb destrals i altres estris, la
quantitat més gran de llenya possible, incloent-hi matolls, argelagues i
qualsevol vegetal susceptible de ser transformat en energia calorífica que
alimentara els forns de ceràmica de Manises. També construïen carboneres, el
carbó de les quals, eixia amb destinació Llíria. Tota aquesta activitat de
neteja dels boscos tenia una gran importància ecològica que evitava la
proliferació d'incendis.
En
aquells temps no existien escoles ni hi havia una edat mínima per treballar i
en conseqüència, xiquets i xiquetes ajudaven a omplir els dotze carros que
diàriament eixien del nostre poble cap a Manises. Tampoc hi havia jubilació per
a les persones majors que treballaven fins que les cames i els braços
resistien.
Per
Nadal, els llenyaters de Vilamarxant ballaven, amb la roba de treball, i
d'aquesta dansa obtenien estrenes.
L'ofici
majoritari del poble durant tants anys i la Dansa dels Llenyaters van
desaparèixer als anys 50 del segle passat amb la incorporació dels forns de
gasoil a les indústries de ceràmica on acabaren treballant la majoria dels
llenyaters. El 1979 es va recuperar aquesta dansa que hui en dia el grup de
danses de Vilamarxant representa cada Nadal.
Ens
sembla important que el centre estiga obert a la societat i que el seu nom siga
recognoscible al seu entorn creant un vincle d'unió entre ambdós, i que els
descendents d'aquells llenyaters no els obliden i aprofiten l'oportunitat que
l'escola pública els dóna de formar-se i de créixer.
“Si la lluna no
s'allunya
talla llenya el
llenyater.
Llenya i lluna,
lluna i llenya,
talla i talla el
llenyater.”
(Embarbussament)
IES MANUEL GALDUF, de Javi Gil:
Manuel Galduf va nàixer
a Llíria, Valencia, al 1940 i és considerat un dels millors directors
d'orquestra.
Va estudiar al conservatori de València,
on féu direcció d'orquestes, composició, violí, piano i oboe. Posteriorment va
ampliar els seus estudis de direcció d'orquesta amb Volker Wangenheim i Ígor
Markévich, amb qui va entablar una forta amistad.
Galduf, ha dirigit orquestes com la
Nationale de France, Philarmonia Hungarica, Nison Symphony Orchestra de Tokio,
English Chamber Orchestra, Dresdner Philharmoniker, Bayerischen Rundfunks de
Munich, Nacional de Venezuela, Sodre de Montevideo, OFUNAM de México, Orquesta
del Festival de Florida, etc. I baix la seua batuta han actuat els
instrumentistes i cantants més rellevants del panorama internacional.
El seu ampli repertori abarca des del
Barroc fins l'actualitat. També ha estrenat un centenar d'obres de compositors
vius, tant en l'àmbit sinfònic com al líric
Tot açò està molt bé, però... Per què
l'IES de Vilamarxant hauria de dir-se IES Manuel Galduf?
Bé, dins de la seua exitosa carrera com a
director, en els seus inicis, Galduf va passar per la Banda de Vilamarxant.
L'any 1957, un jove anomenat Galduf va
ser nombrat per sorpresa de tots director de la banda. Encara sent molt jove i
com hi era normal, primerenc, amb tan sols aquests 16 anys tenia la força i
sabiduria musical per dirigir obres mestres.
Galduf va militar com a director de la
banda fins al 1962. En aquest període la banda es va presentar a diversos
certàmens en el que va aconseguir:
-3º premi secció segona certamen de
València (1959)
-2º Premi segona secció certamen de
València (1960)
-1º premi al Certamen comarcal de
Benissanó (1960)
Amb obres com La venta de los gatos,
Boris Godunov o la més coneguda Torre del Oro, la qual va dirigir el passat
estiu a Vilamarxant en motiu de la medalla d'honor entregada a la UAM de
Vilamarxant.
Però no sols va aconseguir premis, si no
que durant el seu període amb la bauta a Vilamarxant, la banda va experimentar
tant un canvi en el nombre de músics com en la qualitat, cosa que més enllà de
agradar a la banda, feia disfrutar al públic, el qual estava desitjós per
assistir als concerts.
Per tant, encara que no és Vilamarxanter,
considerem a Galduf com un nom important al nostre poble, ja que va donar-li un
mica de prestigi a aquest i va ser el constructor d'una base musical i
generalment artística la qual arriba fins avui en dia.
IES CARMEN LAFORET, d'Enrique Tarazón:
El 28 de febrero de 2004, después de una
larga enfermedad degenerativa, murió una de las escritoras más relevantes de la
literatura española contemporánea, Carmen Laforet. El IES de Vilamarxant recorría
entonces su primer año de andadura académica. Quizás durante aquel curso
también se produjo el nacimiento de alguna persona indispensable en el mundo de
las artes, de las letras o de las ciencias… pero eso es algo que todavía el
tiempo no ha revelado.
Nos sobran los motivos para reivindicar
el nombre de Carmen Laforet. En la España franquista y machista de la
posguerra, entró por la puerta grande en la historia de la literatura. Con
apenas 23 años fue galardonada con el Premio Nadal de 1944 gracias a su novela Nada, con la que consiguió un enorme
éxito de público y de crítica. Mujer joven en un mundo editorial dominado por
hombres… Y sin embargo, el reconocimiento hacia sus cualidades narrativas fue
unánime, convirtiéndose en una de las grandes renovadoras de la novela del
siglo XX. A Nada siguieron otros
títulos que consolidaron su renombre literario: La isla y los demonios (1952), La
mujer nueva (1955), La insolación
(1963), entre otras muchas obras hasta llegar a Al volver la esquina (2004), su novela póstuma.
Una de las principales líneas temáticas
de Carmen Laforet es el conflicto entre las ilusiones de juventud y el
encorsetamiento impuesto por una sociedad convencional y asfixiante. Y por esto
también nos sobran los motivos. En lugar de otros nombres basados en personajes
o accidentes geográficos del entorno inmediato, que acotan nuestra mirada
dentro de los límites de un término municipal, la figura de Carmen Laforet
representa un horizonte más amplio. Al igual que los personajes de sus novelas,
el alumnado del centro está sediento de vida y experiencias, y nuestro
instituto constituye en gran medida una ventana abierta al aire fresco del
mundo.
Mucho hemos evolucionado como sociedad
desde la fecha de publicación de Nada. La nómina de escritoras actuales es
interminable, así como la de mujeres destacadas en cualquier otro ámbito
científico, artístico o profesional. Y, sin embargo, todavía nos queda mucho de
la herencia machista. En la actualidad, de los 1929 centros educativos de
titularidad pública existentes en la Comunidad Valenciana, tan solo 71 llevan
el nombre de una mujer ilustre. Un vergonzoso 3,7%. Por esto –y sobre todo por
esto– nos sobran los motivos.
